Sí, estem vivint moments difícils, i complicats i fa por.  Estem cansats, esgotats i la gent del nostre voltant està de mal humor. I així ens passen els dies, els mesos, fins i tot els anys…  ens sembla que tots els dies són grisos i tristos, i encara que el sol ens il·lumini amb intensitat i vulgui cridar-nos que ell està allà a dalt, nosaltres ni tal sols el veiem. No tenim ganes de mirar per sobre dels edificis per veure que el món és molt més gran… un món ple de tonalitats.

Perquè no fem com els nens i omplim els nostres dies de colors?.

Ells s’ atreveixen a dibuixar les coses com els agradaria que fossin, no com són en realitat. Així la casa pot ser d’un  rosa dolç , els núvols d’un lila ple de serenitat, l’arbre amb la força del vermell,  el camí d’un taronja  ple d’ energia i el cel d’un innovador groc.

I si nosaltres ens atrevim a fer el mateix? Tan se val que sigui real o no,  fem que els nostres  dies siguin roses, vermells o blaus i omplin la nostra vida de mil colors.

Què ens impedeix  aixecar-nos cada matí  amb la valentia del vermell i adormir-nos amb l’optimisme del blanc?.  Buda va dir una vegada que no entenia els homes, perquè perdien la salut per guanyar diners i després perdien els diners per recuperar la salut. I perquè es preocupaven tant pel seu futur, que no vivien ni el present ni el futur. I perquè vivien com si no haguessin de morir, i morien com si no haguessin viscut mai. 

Com què ens hem de morir igual, perquè no viure aquests dies que ens queden a color?

Probablement és la paraula més repetida en l’empresa, i des de fa uns anys ho faig extensiu a altres àmbits; a casa, amb els fills o a l’escola s’ha imposat aquesta paraula que quan la diem fa que la resta perdi importància, perquè l‘urgent és el primer.

I com que l’urgent és el primer, sovint confonem l’urgent amb l’important. Vivim en un món amb presses que fa que barregem encara més aquests conceptes  perquè si anem justos per portar el nen a anglès, l’urgent és arribar a  l’hora oblidant l’important,  que tenim la criatura al darrera del cotxe esperant que li dediquem una estona a ell, al que li passa o al que sent.

I si se’ns acumulen els papers a l’oficina, ens centrem en l’urgent que és  treure’ns la feina de sobre desatenent  al client que tenim al davant i oblidant l’important, somriure’l i dedicar els 5 minuts només a ell.

El curiós és que quan comencem a adonar-nos a certa edat d’aquesta diferència, quan descobrim que és l’important, veiem tot un món que ens obliga a viure el present i de repent  ens preocupem menys i ens sentim més en  pau. I llavors no entenem com ens ha costat tants anys adonar-nos que sovint l’urgent i les presses és el menys important.

Creiem que per anar tot el dia corrents s’aprofita més la vida, però no, anar amb presses l’únic que fa és que passem  per la vida com per una marató, no que la vivim, l’aspirem ni la paladegem.

S’està bé vivint amb aquesta mena de pau que fa que pràcticament  res sigui urgent per a mi, i això que segueixo fent la mateixa feina que fa 10 anys, així que tinc clar que el problema el tenia  jo, i l’excusa del tipus de feina, la responsabilitat o tenir gent a càrrec teu…són això, excuses.

Potser hauríem d’observar més a les criatures, us heu adonat que ells mai no tenen pressa? . Als matins alguns de nosaltres arribem a l’atac de nervis per no arribar tard , però ells són la mostra clara que estem fets per gaudir del present, encara que en algun moment de la nostra joventut això canvia i substituïm l’important, gaudir del moment amb un somriure, per l’urgent.

No ha de ser fàcil ser el pare o la mare d’un nen o nena amb èxit, parlo dels nens que destaquen en un esport, en la música, l’art o la ciència.

Tots somiem que  la nostra criatura triomfi en aquell talent que li veiem, però pocs ens parem a pensar què passarà quan aquest moment arribi,  com hem de gestionar nosaltres, els pares,  aquest èxit, que el nostre fill sigui conegut i nosaltres passem a ser “el pare de…”.

Arantxa Sánchez Vicario es queixa de que la sobreprotecció dels seus pares la va anul·lar. Certament tots els pares que sobre protegim als nostres petits, tinguin èxit o no, el que fem en realitat és fer-los creure que “ells no poden”  i per això li solucionem nosaltres la papereta, fins al punt d’arribar a convertir-los en persones no útils per a molts moments de la vida.

Estic segura que els pares de la tenista van gestionar l’èxit dels seus fills com van poder, amb la millor intenció, van sobre protegir a la nina de la casa i sense adonar-se el que estaven fent, el que fem molts de nosaltres, era treure-li la possibilitat d’entrenar-se per a la vida. El pares de l’Arantxa l’han  entrenada en l’esforç, la determinació i la perfecció del joc i com a bona jugadora aquests valors ara es giren en contra d’ells.

Tenir una infància i joventut dirigida, on els diem el que han de fer, amb qui poden anar o què han comprar  converteix aquests nanos en extensions dels pares. No donar-los l’oportunitat d’equivocar-se, de trobar-se a si mateixos, d’espavilar-se sols, de no anar a  totes les competicions perquè trobin els recursos de superació  i sobretot d’aprovació dins seu i no mirant als ulls dels pares és el fet determinant que els entrenarà per a la vida. El no fer-ho, abans o després passarà factura, i la factura pot arribar en forma de llibre.

El 30% dels universitaris catalans prenen antidepressius i la tentativa de suïcidi en els adolescents  entre els 14 i els 16 anys augmenta any darrera any.

Els especialistes assenyalen que la tolerància 0 a la frustració, conseqüència directa de la sobreprotecció, és una de les principals causes.

La veritat és que estem fent viure als nostres fills en la sobreprotecció més absoluta. Amb un any la paraula “no” és la més coneguda en el seu vocabulari;  no facis, no toquis, no corris…I mentre va creixent li seguim recordant aquell “no” per por a que es faci mal, s’equivoqui o pateixi.

Els pares estem plens de pors, i com que els nanos tenen la mala costum d’aprendre de nosaltres i del que veuen a casa, no del que els diem que han d’aprendre, doncs acaben imitant-nos i tenint tantes pors o més que nosaltres.

Hi ha una manera fàcil d’aconseguir que les nostres criatures   no formin part d’aquestes estadístiques en l’adolescència. Només hem d’entrenar-los en la seva fortalesa interior, això sí, com qualsevol entrenament s’ha de fer cada dia!

La idea és posar una contrarietat diària al nostre fil/al des de que te un o dos anys; “a partir d’ara et poses la jaqueta perquè ja pots”; “no cal que et cordi les sabates, tu pots fer-ho”… fer l’entrepà de l’esmorzar, posar la taula, espavilar-se amb el seu mestre o fer el sopar són algunes d’aquestes contrarietats que faran que els vostres fills s’acostumin a superar cada dia una petita dificultat, s’espavilin i busquin els recursos dins seu.

Ells són capaços d’això i molt més, ja ho sabeu oi?. I vosaltres pares, també podeu ser un gran entrenador per el vostre fill o filla, l’ entrenador que farà que sigui competent per a la vida i sobretot que se senti útil. Feu la prova i observeu com se sent d’orgullós, com li puja l’autoestima i es fa cada dia una mica més fort.

Ah i vosaltres aprofiteu! Potser  arribarà un dia que ja no haureu de fer el sopar perquè s’encarregarà ell. Tot un repte oi?

Com és de difícil acompanyar una persona en el dol per una pèrdua, especialment si aquesta persona és un nen i tu el seu educador o mestre. Però això ens passa, tard o d’hora ens trobem en aquesta situació i el primer que sents són unes ganes terribles de fer desaparèixer el seu dolor, com si tinguéssim una vareta màgica que pogués realitzar miracles.

Ens resulta insuportable veure el patiment reflectit en la mirada d’una criatura i intentem fer de tot per evitar-ho, però ni tenim vareta ni fem miracles. Fa dos estius (treballo en una granja escola) va arribar a les meves mans una nena preciosa amb el cor trencat a causa d’una pèrdua familiar. Els dubtes de com actuar i com animar-la es van acumular dins meu perquè volia amagar-li la pena encara que només fos per unes hores.

Però no és aquest el camí. Em vaig adonar que el primer que havíem de fer era acceptar el seu dolor, havíem de tenir-lo present i respectar-l’hi perquè era seu i de ningú més i jo no tenia dret de treure-li, ni amagar-li i encara menys de fer-lo desaparèixer distraient-la fent 10.000 activitats o sobreprotegint-la dels entrebancs diaris per evitar més patiments.

No, quan tens un dolor profund no el pots distreure, encara que siguis una criatura.

Creiem que per ser grans podem guiar la vida dels més petits, fer-los tot fàcil fins al punt d’intentar dissimular els seus sentiments, però no tenim aquest poder per més que ens agradaria a nosaltres patir per ells. Aquell estiu vaig decidir acompanyar-la en el seu dolor, i el primer pas va ser que jo fos la primera a acceptar la seva situació, la seva pèrdua dolorosa. No us puc explicar quant em va costar però vam poder arribar al segon pas, donar-li eines i recursos que pogués utilitzar en el dia a dia per superar els entrebancs de la seva timidesa, els petits conflictes amb els companys i que recuperés, a poc a poc, el seu somriure i aquella mirada profunda que té.

Va ser llavors quan em vaig adonar que perquè ells acceptin, primer hem de fer-ho nosaltres, i acceptar significa viure amb aquell problema de la millor manera possible. Si nosaltres ho aconseguim, ells seguiran el nostre exemple. No amaguem el dolor a les criatures, és seu i de ningú més. Respectem-lo i acceptem-lo, encara que probablement ens constarà molt més a nosaltres que a ells.

Pares–entrenadors, això és el que som per els nostres fills i filles, vulguem o no. Podem ser un gran pare/mare i un pèssim entrenador, o una gran entrenador i un pare/mare de suficient.

La figura del pare/mare es per el nen la llar, l’amor, els mimos (que no consentiment), la seguretat de que faci el que faci se l’estimarà igual, sigui qui sigui i com sigui sempre estarà al seu costat. També es la transmissió de valors, els valors importants per aquella família així com  un recolzament per emputxar-los cap endavant, perquè s’atreveixin, i també un lloc de refugi i tendresa quan les coses li van mal dades.

I un entrenador és aquell que busca els millors resultats possibles segons els talents i capacitats de cadascú. I això també ho som. Aquesta part nostra d’entrenador la tenim en el moment mateix de convertir-nos en pare o mare.

L’entrenador que portem a dins s’ocupa de que els nostres fills arribin a ser un joves i adults competents, competents en els estudis, en la futura feina i competents també en les seves relacions socials i familiars.

Per aconseguir que un nen sigui competent en el futbol o el bàsquet, el que hem de fer es que practiqui oi?, practicar a xutar, fer canastes o treure corners. Doncs entrenar els nostres fills seria el mateix; quan més l’entrenem a que s’esforci cada dia, a que primer son les obligacions que els hobbys, a ser responsables de les seves coses i especialment dels resultats de les seves accions, del que diu o del que fa… més competents els farem per a la vida, i més seran allò que ens hem imaginat que siguin.

Però aquesta feina no es fàcil, ni es fa sola… i menys la podem delegar a algú altre que la faci (ni avis, ni cangurs ni mestres son la solució, només una petita ajuda), només nosaltres la podem fer perquè som els seus entrenadors i hem de ser conscients que si som una mica bons en això d’entrenar, podem fer sortir a la llum tots els seus talents i capacitats perquè siguin el que vulguin a la vida… perquè un bon entrenador pensa que TOT ES POSSIBLE!.

Això de ser entrenador pot agradar més o menys, però el que no em negareu és que és tot un REPTE oi?.

El fet de saber molt de futbol ha ajudat al Guardiola a ser un dels millors entrenadors del món, tampoc cal que siguem els millors del món nosaltres, però no em negareu que quan més en saps, millor ets, així que si volem ser bons hem d’anar aprenent. I a la nostra edat ja sabem que per aprendre no cal anar a l’escola, només llegint i preguntant a gent que sap d’educació (com algun mestre, per exemple) cada dia en sabrem més. 

Fixar-nos en el que veiem al nostre voltant, si és això el que ens agrada o interessa per als nostres fills i filles és un gran pas. I un altre és pensar quins són els aspectes que creiem  importants per ser competents a la vida (esperit de lluita, il·lusió, positivisme, ser treballador…o tranquil, conformista, el que sincerament creieu és el que val), si apunteu aquests aspectes en un paper, el pengeu a la nevera i entreneu als vostres fills en cadascun d’ells des de que tenen un any, veureu que funciona. Els bons entrenadors  de basquet marquen objectius per cada jugador i els hi funciona, perquè a nosaltres no?

I arribarà un dia que tocarà fer balanç, posar-nos nota en les dues assignatures, la de pare i la d’ entrenador, i desitjo de tot cor que no us conformeu amb un aprovat, sino que busqueu l’excel·lent perquè els vostres fills i filles siguin uns craks de la vida.

Fins aviat doncs, amics  pares-entrenadors

Probablement és la paraula més repetida en l’empresa, i des de fa uns anys ho faig extensiu a altres àmbits; a casa, amb els fills, amb els amics o a l’escola s’ha imposat aquesta paraula que quan la diem fa que la resta perdi importància, perquè l‘urgent és el primer.

I com que l’urgent és el primer, sovint confonem l’urgent amb l’important. Vivim en un món amb presses que fa que barregem encara més aquests conceptes  perquè si anem justos per portar el nen a anglès, l’urgent és arribar a  l’hora oblidant l’important,  que tenim la criatura al darrera del cotxe esperant que li dediquem  una estona a ell, al que li passa o al que sent.

I si se’ns acumulen els papers a l’oficina, ens centrem en l’urgent que és  treure’ns la feina de sobre desatenent  al client que tenim al davant i oblidant l’important, mirar-lo als ulls, somriure’l i dedicar els 5 minuts només a ell i no a les nostres preocupacions.

El curiós és que quan comencem a adonar-nos a certa edat d’aquesta diferència, quan descobrim que és l’important, veiem tot un món que ens obliga a viure el present , a gaudir-lo i de repent  ens preocupem menys i ens sentim més en  pau. I llavors no entenem com ens ha costat tants anys adonar-nos que sovint l’urgent i les presses és el menys important.

Creiem que per anar tot el dia corrents s’aprofita més la vida, però no, anar amb presses l’únic que fa és que passem  per la vida com per una marató, no que la vivim, no que l’aspirem i la paladegem.

S’està be vivint amb aquesta mena de pau que fa que pràcticament  res sigui urgent per a mi, i això que segueixo fent la mateixa feina que fa 10 anys, així que tinc clar que el problema el tenia  jo, i l’excusa del tipus de feina, la responsabilitat, tenir gent a càrrec teu etc, etc, etc..són això, excuses.

Potser hauríem d’observar més a les criatures, us heu adonat que ells mai no tenen pressa? . Als matins alguns de nosaltres arribem a l’atac de nervis per no arribar tard, però ells són la mostra clara que estem fets per gaudir del present, encara que en algun moment de la nostra joventut això canvia i substituïm l’important, gaudir del moment amb un somriure, per l’urgent.

No se on va començar el problema, quan vam decidir prescindir o deixar de donar-li importància. El fet és que ara les empreses posen el crit al cel perquè detecten que la creativitat està en vies de desaparició i insten a governs i governants a fer alguna cosa.

La realitat és que fa temps que els adults i l’escola estem esterilitzant la curiositat innata de la canalla i les seves inclinacions a la investigació i al descobriment.

Però no hi ha temps, tot està  mesurat i programat i no hi ha temps per deixar pensar, per fer preguntes, per sortir a la natura a descobrir per si mateixos. No ens podem permetre que cada criatura aprengui al seu ritme i menys deixar-los que s’apropin al que les seves capacitats o talents els inclina a interessar-se perquè “ara no toca”. Sembla que vulguem clons, nens perfectes que llegeixin i sumin quan nosaltres hem decidit que han de fer-ho, ni abans ni després.

Ho volem tenir tot tant lligat, planificat i controlat que l’escola ha deixat de ser flexible i l’hem convertit en un sistema rígid amb multitud de lleis i normes que han acabat per  dirigir la manera de fer dels mestres. Però la rigidesa, per principis, està en contra del fet educatiu.

La creativitat és innata en els infants, ho veig cada dia en la meva feina i quan més petits són, més està present. I a mesura que creixen els nens que ens arriben deixen de fer preguntes, deixen d’estar encuriosits i deixen de pensar.

Potenciar la creativitat és tant important com urgent ja que és la que fa que la persona arribi a l’edat adulta connectada amb les seves habilitats i talents. La creativitat ens mou, és el motor que fa que ens il·lusionem per fer allò d’una manera diferent, que sigui més nostre i per tant més original. La nostra creativitat ens ha estat donada per alguna cosa, te la seva funció i si no la fem servir no podem ser feliços.

La cultura catalana sempre ha destacat per les idees, els emprenedors, el disseny i la originalitat. Pel que veig en la meva feina cada dia,  o comencem a fer alguna cosa o en 10 anys pocs joves creatius arribaran al món laboral.

Pares i mestres tenim un repte amb els nostres fills i alumnes, deixar-los l’espai i el temps per  ser creatius, i res més, perquè ells ja ho porten dins!

La Conselleria d’Ensenyament ha iniciat un projecte d’”empreneduria”que implantarà el curs vinent a les escoles de primària i secundària.  Consisteix en treballar amb els infants diferents habilitats per tal d’aconseguir, pel que sembla,  que el nostre país torni a donar importància al fet de crear iniciatives empresarials.

Arribat a aquest punt resulta logic pensar que el sistema que hem creat en la última década ha anul.lat aquestes inclinacions tant arrelades, en el passat, en la nostra cultura ja que som país d’  iniciativa i on l’esperit emprenedor ens ha carecteritzat històricament.

Però hem estat tant ocupants comprant i acumulant que  ens hem oblidat de mirar enrere , de recordar la nostra petita historia.   I la consequència  d’aquest oblit ha estat un jovent que aspira a tenir una feina cómoda i segura fins al punt que govern ha hagut de treure’s de la maniga idees creatives per intentar arreglar aquest error.

Però la historia no perdona que la obviem, i com sempre està allà per recordar-nos que les badades es paguen i que si no mirem enrere amb humilitat per aprendre del passat  ens passarà factura.

El diccionari defineix l’Emprenedor com a persona que te iniciativa i coratge per dur a terme un projecte. També ho defineix com a persona que crea, que desenvolupa i que implanta una idea.

I és això el que hem de potenciar en els nostres fills o alumnes, la iniciativa i el coratge per ser emprenedors, però no d’un projecte empresarial, sino de la seva propia vida, de les seves idees i dels seus somnis. Ser emprenedor també vol dir imaginar i crear, dos conceptes oblidats als que no donem importància però que són habilitats essencials per a l’éxit com a persona, de la mateixa manera que seran la fortalesa interior  i la determinació les que ens seran imprescindibles per arribar a ser qui hem de ser.

Ensenyem a  les criaturas que siguin emprenedores de si mateixes , que assoleixin i practiquin aquestes habilitats i ja veureu com no ens haurem de preocupar, mai més, del futur ja que podran emprendre, si ho desitgen, qualsevol feina o projecte, empresarial o no, amb la iniciativa dels nostres avantpassats més brillants

Tinc un bri d’esperança en veure que aquesta iniciativa d’Ensenyament  no busca un resultat inmediat, sino a llarg plaç, tota una bona notícia pels que no estem acostumats a que els polítics facin  accions de futur que no els comportarà vots inmediats

L‘etimologia d’ emprenedor ve del llatí “Prenhendere”, que es traduix com  “atrapar”, així que ja sabeu, a atrapar els somnis de cadascú i que torni  l’esperit emprenedor, l’empreneduria de la nostra propia vida.

Recuerdo, de pequeña, cuan importante fue el deporte en mi adolescencia. Importante no porque fuera buena, que no lo era, sino por todas las emociones que me producía cada entreno, cada competición.

Había días tristes, días de rabia, días de satisfacción y días de orgullo. Incluso había días en que se encontraban más de 2 o 3 emociones a la vez, lo cual me producía un lío mental que ni os cuento. La cuestión es que gracias a todos aquellos días aprendí una lección mucho más importante que el ser “la buena del equipo”. La frustración que sentía demasiadas veces por no ser aquello que soñaba, el tener que comerme la rabia por fallar, el tener que escuchar con obligada entereza las palabras del entrenador, a veces injustas a mi entender, me obligaron , como os decía a aprender una gran lección; la FORTALEZA INTERIOR.

La Fortaleza Interior me la enseñó el deporte, como a vosotros ahora. Y es una lección que duele aprender.
Aunque no seas el bueno… incluso aunque seas el mejor del equipo, nos encontramos un día con dificultades. Y ese día tenemos sólo 2 opciones; abandonar o seguir luchando.

Si abandonas no pasa nada, seguramente habrás aprendido algo que te servirá en la vida, pero sentirás como un pequeño vacío en tu interior (significa que algo no acabaste).

Si sigues luchando, felicidades, eres un futuro campeón, un CAMPEÓN DE LA VIDA. Serás de aquellos que saben que lo importante no es caerse, sino levantarse una y otra vez, y luchar, luchar hasta el final.

Luchar para ganar ese partido hasta el último segundo, luchar por conseguir la nota que quieres en ese examen y quién sabe, tal vez seas tu el que está destinado a luchar para cambiar el mundo… por que no tu?.

Seas bueno o no, hagas el deporte que hagas, no lo abandones porque aunque sueñes ahora con ser un Rudy o un Messi, en unos años conseguirás la FORTALEZA INTERIOR necesaria para ser alguien mucho más importante que ellos; conseguirás ser TU MISMO.

Cristina Gutiérrez